Teoria general de l’oblit. José Eduardo Agualusa.

Edicions del Periscopi. Gener 2018.
Premi llibreter 2018
Traducció: Pere Comellas Casanova.
249 pàgines

La Ludo és una noia de divuit anys que es queda sola en un pis del centre d’Angola el dia abans de la proclamació de la independència del país. Espantada per la revolta, construeix un mur davant de la porta del seu pis, i s’hi queda confinada durant vint-i-vuit anys, amb l’única companyia del seu gos.

Vaig decidir llegir aquesta novel·la per curiositat, com s’ho fa una persona per viure sense sortir de casa tant de temps? i aquesta no és l’única curiositat que va quedar satisfeta. Perquè la Ludo està tancada a casa, però el lector no. Viurem amb ella el seu dia a dia i el pas dels anys, però també coneixerem una galeria de personatges de toa mena que acaben estant tots relacionats entre sí, i a través d’ells, la història d’Angola.

No se li pot demanar més a una novel·la que es llegeix fàcilment, en un cap de setmana. És una novel·la que a voltes és punyent, a voltes sembla que estiguis llegint un conte. I aquest contrast, la combinació de tendresa i cruesa, la galeria de personatges i la història de la Ludo, et mantenen atrapat a dins del llibre tal com la Ludo ha decidit estar-ho dins de casa seva.

Aigua dolça. Akwaeke Emezi.

Impactant. D’aquelles novel·les que quan les acabes necessites una bona estona per tornar a la realitat.

Dedicada “als qui tenim un peu a l’altra banda”. No és una lectura fàcil, les múltiples veus narratives t’obliguen a estar molt atenta, potser per això és una lectura tan absorvent.

L’Ada és una noia nigeriana que amb només 16 anys es trasllada als Estats Units per estudiar a la universitat. És ella en primera persona qui ens explica la seva història, o no… i és aquí on rau la seva força i originalitat.

L’Ada és posseïda des que era un fetus per una sèrie d’esperits i déus de la tradició nigeriana. Lluiten amb ella, lluiten entre ells, la cuiden, s’ajuden, la volen feliç però també se la volen endur. Ella vol viure la seva vida, definir la seva personalitat, el seu sexe, a vegades intenta fugir d’ells, d’altres costa saber qui domina a qui.

Les seves múltiples veus són els esperits? Són les expressions del seu transtorn de la personalitat? O aquesta última visió estaria limitada per la nostra cultura occidental? Una novel·la excel·lent per acostar-nos a una altra cultura.

La campana de vidre. Sylvia Plath.

Anys 50. Nova York. L’Esther és una noia jove, una estudiant molt brillant, que vol ser escriptora i guanya una beca per ser redactora per a una revista de moda de Nova York.

Però a mesura que la vida al seu poble natal és cada cop més lluny i s’endinsa en la vida frenètica de la ciutat, comença a perdre el control: “L’habitació surava al meu voltant amb molta delicadesa, com si les cadires, les taules i les parets no volguessin pesar, per solidaritat amb la meva nova fragilitat”.

Així comença un camí cap a la bogeria, amb una duresa que va in crescendo, on les crítiques a una societat plena de dogmes no deixen lloc al dubte sobre la lluita interna que pateix la protagonista.

No podia sofrir la idea que una dona hagués de tenir una sola vida pura, i que l’home pogués tenir dues vides: una de pura i una que no ho fos.”

Abans de llegir el següent fragment tingueu en compte que Sylvia Plath va néixer el 1932 i va morir amb només trenta anys:

” Per descomptat jo no creia en la vida després de la mort ni que una verge pogués parir ni en la Inquisició ni en la infabil·libilitat d’aquell papa amb cara de mico ni en res per l’estil”

És una novel·la que passa directament a la meva llista de millors lectures del 2020: per la seva prosa plena de detalls, per la seva capacitat de transmetre els sentiments més obscurs d’una manera clara i sensible i perquè la seva crítica social es mereix seguir vigent. Una autora imprescindible, amb una vida i una novel·la que, pel seu fort component autobiogràfic, també ho és.

Un cor massa gran. Eider Rodríguez.

Premi Euskadi Literatura 2018
Traductor: Pau Joan Hernàndez

“Ella era així, estupenda. Faria que et sentissis malament, t’enfadaries perquè t’havia fet sentir malament, li engegaries alguna grolleria, li demanaries perdó per haver-li engegat una grolleria i ella es mostraria sorpresa perquè no sabria per què demanaves perdó, per, a través d’un triple salt emocional, fer-te veure que, tot i estar com un llum, també tenies dret a ser estimada per cors excepcionals com el seu.”

Aquest és un llibre de relats ple de cors. Cors que s’espatllen, que se sorprenen, que es fan companyia, que es fan mal i que es fan bé.

Són relats que podeu sentir molt propers perquè ens parlen des de la quotidianitat. Els escenaris són els nostres: la taula de la cuina, el porxo, el dormitori; les relacions també: exparelles, mares i filles, veïns. I tot i moure’s tan a prop, en el nostre dia a dia, en escenaris en què tots ens hi podem veure, no hi falten aquells girs inesperats que et congelen el somriure…