La campana de vidre. Sylvia Plath.

Anys 50. Nova York. L’Esther és una noia jove, una estudiant molt brillant, que vol ser escriptora i guanya una beca per ser redactora per a una revista de moda de Nova York.

Però a mesura que la vida al seu poble natal és cada cop més lluny i s’endinsa en la vida frenètica de la ciutat, comença a perdre el control: “L’habitació surava al meu voltant amb molta delicadesa, com si les cadires, les taules i les parets no volguessin pesar, per solidaritat amb la meva nova fragilitat”.

Així comença un camí cap a la bogeria, amb una duresa que va in crescendo, on les crítiques a una societat plena de dogmes no deixen lloc al dubte sobre la lluita interna que pateix la protagonista.

“No podia sofrir la idea que una dona hagués de tenir una sola vida pura, i que l’home pogués tenir dues vides: una de pura i una que no ho fos.”

Abans de llegir el següent fragment tingueu en compte que Sylvia Plath va néixer el 1932 i va morir amb només trenta anys:

” Per descomptat jo no creia en la vida després de la mort ni que una verge pogués parir ni en la Inquisició ni en la infabil·libilitat d’aquell papa amb cara de mico ni en res per l’estil”

És una novel·la que passa directament a la meva llista de millors lectures del 2020: per la seva prosa plena de detalls, per la seva capacitat de transmetre els sentiments més obscurs d’una manera clara i sensible i perquè la seva crítica social es mereix seguir vigent. Una autora imprescindible, amb una vida i una novel·la que, pel seu fort component autobiogràfic, també ho és.

El cel no és per a tothom. Marta Rojals.

Editorial Anagrama
Primera edició: setembre 2018
595 pàgines

De Marta Rojals n’he llegit totes les novel·les: i cada una d’elles m’ha agradat més que l’anterior. Si no les heu llegit us recomano molt que comenceu per la primera fins a arribar a El cel no és per a tothom.

Ens trobem davant de la història familiar de la família Costa, dels pares i dels tres germans: la Sara i l’ Eva, que són bessones, i en Pep. La filla de l’Eva ha fugit de casa, i l’Eva demana als seus germans una reunió familiar perquè l’ajudin a recuperar-la; una reunió que obrirà velles ferides.

L’Eva i la Sara sempre han tingut una relació tensa, i en Pep n’és l’etern mediador. La Sara té una gran ambició professional que l’ha portat a viatjar per tot el món. L’Ona li retreu a la Sara haver-se de fer càrrec de tot el que ella ha deixat enrere.

És una novel·la amb una complexa estructura narrativa molt ben escrita, que t’endinsa profundament en la història familiar. Una novel·la de personatges que aconsegueixes conèixer a fons, plena de rancors, complicitats, relacions profundes i complexes.

Muriel Burbery. L’elegància de l’eriçó.

Premi del llibreters francesos 2007

Una escala de veïns en un barri benestant de París. En aquest edifici hi viuen dos personatges que et roben el cor: la portera, Renée, vídua a la cinquantena, que viu amb el seu gat. És extremadament culte, autodidacta, escolta música clàssica, òpera, llegeix moltíssim, sobretot filosofia, per això trobareu en aquesta novel·la moltes reflexions filosòfiques interessants.

Però la portera està encaparrada en amagar a tothom la seva basta cultura, i ho fa d’una manera entranyable i divertida.

La segona protagonista és la Paloma, una nena de dotze anys, filla d’uns burgesos de l’edifici. És extremadament intel·ligent, no troba el seu lloc en aquest món, i ha decidit suïcidar-se el dia del seu aniversari. La portera i la Paloma es faran amigues, les dues tenen en comú que la seva gran intel·ligència les aboca a l’inconformisme i a la soledat.

Però un bon dia un misteriós home d’origen japonès s’ insta·la a l’edifici, i de sobte la vida de tots tres canviarà, donant lloc a una amistat que fuig de tots els estereotips i que desemboca en un final que no oblidareu.

Un cor massa gran. Eider Rodríguez.

Premi Euskadi Literatura 2018
Traductor: Pau Joan Hernàndez

“Ella era així, estupenda. Faria que et sentissis malament, t’enfadaries perquè t’havia fet sentir malament, li engegaries alguna grolleria, li demanaries perdó per haver-li engegat una grolleria i ella es mostraria sorpresa perquè no sabria per què demanaves perdó, per, a través d’un triple salt emocional, fer-te veure que, tot i estar com un llum, també tenies dret a ser estimada per cors excepcionals com el seu.”

Aquest és un llibre de relats ple de cors. Cors que s’espatllen, que se sorprenen, que es fan companyia, que es fan mal i que es fan bé.

Són relats que podeu sentir molt propers perquè ens parlen des de la quotidianitat. Els escenaris són els nostres: la taula de la cuina, el porxo, el dormitori; les relacions també: exparelles, mares i filles, veïns. I tot i moure’s tan a prop, en el nostre dia a dia, en escenaris en què tots ens hi podem veure, no hi falten aquells girs inesperats que et congelen el somriure…

El amigo. Sigrid Nunez.

Editorial Anagrama
Traducció: Mercedes Cebrián
Guanyadora del National Book Award

Aquesta història ens l’explica en primera persona una professora d’escriptura narrativa i novel·lista, que perd de forma inesperada el seu mentor i amic. Ell fa anys havia adoptat a un gos que va trobar abandonat a Central Park, i ella, tot i arriscar-se a ser desnonada (viu en un petit apartament a Manhattan que no admet animals) decideix adoptar a Apol·lo, un dogo alemany de gran tamany, ja d’edat avançada.

És una novel·la tendra i divertida. Plena de referències literàries i consells per a joves escriptors. La pèrdua del seu mentor i gran amic, faldiller, descarat, narcisista, la porta a reflexions sobre les relacions humanes i de parella, amb tocs d’humor “de todos es sabido que los cisnes se emparejan para toda la vida. Un hecho menos conocido es que a veces se ponen los cuernos”.

L’evolució de l’afecte de la protagonista per Apol·lo, l’observació que fa de les seves reaccions, de la seva forma de viure, serà l’excusa per reflexionar sobre preguntes vitals que tots ens fem.

El blues de Beale Street. James Baldwin

Edicions 1984
Traducció: Oriol Ampuero

Nova York, Harlem, anys 70. Una gran història d’amor.

La Tish és una noia de 19 anys que viu a Harlem amb la seva família, i ens explica en primera persona la seva història d’amor amb en Fonny.

“A ell no li agradaven les seves germanes i jo no tenia germans, així que cadascú va esdevenir el que li faltava a l’altre”

La Tish i en Fonny es cuiden, s’estimen, des que es coneixen a l’institut. El que comença com una amistat acaba sent un gran amor:

“Suposo que no passa gaire sovint que dues persones riguin i facin l’amor alhora, que facin l’amor perquè riuen, que riguin perquè fan l’amor. L’amor i el riure brollen de la mateixa font, però poca gent hi veu.”

Però la felicitat de la parella es capgira de cop, en Fonny és acusat injustament de violació, i quan fa tres mesos que és a la presó, la Tish s’adona que està embarassada. Llavors comença una croada desesperada de les dues famílies per aconseguir la llibertat d’en Funny.

És una novel·la que ens commou, perquè vivim la lluita de l’amor contra la cruesa de la corrupció policial i el racisme. I en aquesta lluita es contraposen els sentiments d’amor més purs que podem trobar dins els llaços familiars, parella, germans, pares… amb els sentiments de ràbia més crus que sorgeixen de la contemplació d’una gran injustícia social.

Tardor. Ali Smith.

Tardor és el primer llibre d’un quartet estacional, i no podia començar millor.

Anglaterra, just després del referèndum del Brèxit. L’Elisabeth ens explica en primera persona els seus anhels, les seves inquietuds, no defuig la crua realitat alhora que deixa sempre un lloc per a l’esperança.

Elisabeth ens parla de les seves relacions, una entranyable amistat amb el seu veí, molt més gran que ella, serveix de fons per a un elogi de les llargues amistats i les relacions afectives. Alhora però també ens trobem amb crítiques ferotges a l’actuació dels governs: “Alguns cossos són de criatures molt petites. S’ajup a la vora d’un home inflat que té un nen, un nadó, de fet, dins la jaqueta tancada amb la cremallera, la boca oberta, bavejant mar, el cap recolzat al pit inflat de l’home. Més amunt de la platja hi ha més gent. Són humans, com els de la riba, però aquests són vius, estan protegits per para-sols. Fan vacances una mica més amunt dels morts de la riba”

No és una novel·la clàssica, la narració es mou entre el somni i la realitat, però Ali Smith ho sap fer molt bé, sempre tens la sensació que et porta de la mà, saps que mai et perdràs del tot, i això et permet deixar-te anar i gaudir de la lectura sabent que sempre arribaràs a bon port.

A la platja de Chesil. Ian McEwan.

Som a principis dels anys seixanta, l’ Edward i la Florence s’acaben de casar, i passaran la nit de noces en un hotel als peus de la platja de Chesil.

No us enganyaré, és una novel·la preciosa que fa patir. Perquè coneixerem a fons els pensaments dels dos joves enamorats, totes les pors i inseguretats que no es diran, i veurem desde fora, com la falta de comunicació minvarà a poc a poc i inexorablement, la seva confiança i el seu amor. I el que més ens entristeix és la certesa que totes les angoixes que pateixen venen de fora, de les convencions socials que sembla que no puguin arribar a aquella platja paradisíaca, però que hi seran presents fins al final.

No us estranyeu si al llarg de la lectura us agafen unes ganes boges de reescriure alguna escena, que els pensaments esdevinguin diàleg, i tot sigui diferent… sabeu a què hem refereixo, oi?

Embassament 13. Jon McGregor.

Una noia de tretze anys ha desaparegut en un petit poble d’ Anglaterra. Però no us penseu que ens trobem només davant d’una novel·la negra, perquè el llibre que tenim entre les mans és molt més que això.

La desaparició de la noia serà el fil conductor per l’aparició de moltes altres vides, molts personatges, que conformen un poble que poc a poc comença a formar part de la teva pròpia vida.

És d’aquelles poques novel·les que aconsegueixen fer-te sentir que en formes part, que ets un personatge més. Passeges pel poble al costat dels seus habitants, prens una cervesa al bar i sents el pas del temps i de les estacions. Creieu-me si us dic que quan passejo ara pel meu poble, ho faig amb molta més consciència i em fixo amb detalls que abans em passaven per alt!

És una novel·la diferent, original, plàcida però alhora intensa. Difícil de classificar, millor llegeix-la i ho entendràs…

Malaherba. Manuel Jabois.

“Bien sabe Dios que es más peligrosa la pena que el odio, porque el odio puede destruir lo que odias, pero la pena lo destruye todo.”

Aquesta és una història d’amor diferent a totes les altres que hagis llegit abans. El punt de vista d’un nen en el món dels adults, d’un nen que passa molta por, perquè no entén moltes de les coses que esdevenen al seu voltant.

És un llibre entretingut perquè t’explica en clau d’humor situacions sentimentalment molt complexes, per això la lectura és molt amena alhora que desperta molts sentiments. Altament recomanable.