El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes. Tatiana Tîbuleac

Aquesta és la primera novel·la de l’autora, i queda clar que li haurem de seguir la pista!

Alesky és un pintor que pateix un bloqueig creatiu i el seu psiquiatre li recomana que intenti reviure l’últim estiu que va passar amb la seva mare.

“Aquella mañana en la que la odiava más que nunca mi madre cumplió 39 años. Era bajita, gorda, tonta y fea. Era la madre más inútil que ha existido jamás”

Alesky odia a la seva mare, d’una manera cruel, visceral, directa, i que et fa patir. Fins que ella li demana que passin l’estiu en una casa d’un petit poble de França. I aquí comença a evolucionar la relació.

Una relació que al principi no pots comprendre i et fa sentir molt incòmode. Però a poc a poc, subtilment, d’una manera que t’envolta sense que te n’adonis, evoluciona, fins a convertir-se en tota una altra cosa. Una novel·la plena de sentiments que abarquen un ventall inesperadament ampli.

Zona Zero. Núria Busquet Molist.

La Breu Edicions
Primera edició: setembre 2019

La casualitat ha fet que avui us recomani una novel·la breu de la traductora al català de Nit fidel i virtuosa de Louise Glück, escriptora nord-americana a la que acaben de concedir el Premi Nobel de Literatura.

No coneixia l’autora, però mentre conduïa vaig sentir que recomanaven aquest llibre per la ràdio (llàstima que no recordo a quin programa) i estic molt contenta d’haver-ne fet cas.

La Jane té cinquanta anys, s’ha instal·lat a Manhattan després que el seu marit l’abandonés, i està treballant a les Torres Bessones de Nova York quan el primer avió impacta contra la torre nord.

Al contrari que molts dels seus companys de feina ella se salva, i mentre torna tota empolsegada cap a casa, comença una profunda reflexió sobre la seva pròpia caiguda: “fins que la caiguda deixa de ser metafòrica i passa a ser real, no es pot començar a netejar. Netejar és fonamental, si no es neteja abans, no es pot començar a reconstruir res.”

Al llarg de la novel·la veiem com el dol de la Jane per la seva vida anterior discorre paral·lel al desenrunament de la zona zero, i també trobem intercalades una sèrie d’escenes curtes, instantànies a manera de quadres, que ens descriuen minuciosament com diferents persones van viure aquell dia.

Per mi aquesta novel·la ha estat tot un descobriment i espero que també ho sigui per vosaltres. Tan de bo em feu cas, com en vaig fer jo de la recomanació, perquè estic segura que no us en penedireu.

Un cor massa gran. Eider Rodríguez.

Premi Euskadi Literatura 2018
Traductor: Pau Joan Hernàndez

“Ella era així, estupenda. Faria que et sentissis malament, t’enfadaries perquè t’havia fet sentir malament, li engegaries alguna grolleria, li demanaries perdó per haver-li engegat una grolleria i ella es mostraria sorpresa perquè no sabria per què demanaves perdó, per, a través d’un triple salt emocional, fer-te veure que, tot i estar com un llum, també tenies dret a ser estimada per cors excepcionals com el seu.”

Aquest és un llibre de relats ple de cors. Cors que s’espatllen, que se sorprenen, que es fan companyia, que es fan mal i que es fan bé.

Són relats que podeu sentir molt propers perquè ens parlen des de la quotidianitat. Els escenaris són els nostres: la taula de la cuina, el porxo, el dormitori; les relacions també: exparelles, mares i filles, veïns. I tot i moure’s tan a prop, en el nostre dia a dia, en escenaris en què tots ens hi podem veure, no hi falten aquells girs inesperats que et congelen el somriure…

Tardor. Ali Smith.

Tardor és el primer llibre d’un quartet estacional, i no podia començar millor.

Anglaterra, just després del referèndum del Brèxit. L’Elisabeth ens explica en primera persona els seus anhels, les seves inquietuds, no defuig la crua realitat alhora que deixa sempre un lloc per a l’esperança.

Elisabeth ens parla de les seves relacions, una entranyable amistat amb el seu veí, molt més gran que ella, serveix de fons per a un elogi de les llargues amistats i les relacions afectives. Alhora però també ens trobem amb crítiques ferotges a l’actuació dels governs: “Alguns cossos són de criatures molt petites. S’ajup a la vora d’un home inflat que té un nen, un nadó, de fet, dins la jaqueta tancada amb la cremallera, la boca oberta, bavejant mar, el cap recolzat al pit inflat de l’home. Més amunt de la platja hi ha més gent. Són humans, com els de la riba, però aquests són vius, estan protegits per para-sols. Fan vacances una mica més amunt dels morts de la riba”

No és una novel·la clàssica, la narració es mou entre el somni i la realitat, però Ali Smith ho sap fer molt bé, sempre tens la sensació que et porta de la mà, saps que mai et perdràs del tot, i això et permet deixar-te anar i gaudir de la lectura sabent que sempre arribaràs a bon port.

A la platja de Chesil. Ian McEwan.

Som a principis dels anys seixanta, l’ Edward i la Florence s’acaben de casar, i passaran la nit de noces en un hotel als peus de la platja de Chesil.

No us enganyaré, és una novel·la preciosa que fa patir. Perquè coneixerem a fons els pensaments dels dos joves enamorats, totes les pors i inseguretats que no es diran, i veurem desde fora, com la falta de comunicació minvarà a poc a poc i inexorablement, la seva confiança i el seu amor. I el que més ens entristeix és la certesa que totes les angoixes que pateixen venen de fora, de les convencions socials que sembla que no puguin arribar a aquella platja paradisíaca, però que hi seran presents fins al final.

No us estranyeu si al llarg de la lectura us agafen unes ganes boges de reescriure alguna escena, que els pensaments esdevinguin diàleg, i tot sigui diferent… sabeu a què hem refereixo, oi?

Malaherba. Manuel Jabois.

“Bien sabe Dios que es más peligrosa la pena que el odio, porque el odio puede destruir lo que odias, pero la pena lo destruye todo.”

Aquesta és una història d’amor diferent a totes les altres que hagis llegit abans. El punt de vista d’un nen en el món dels adults, d’un nen que passa molta por, perquè no entén moltes de les coses que esdevenen al seu voltant.

És un llibre entretingut perquè t’explica en clau d’humor situacions sentimentalment molt complexes, per això la lectura és molt amena alhora que desperta molts sentiments. Altament recomanable.

L’única història. Julian Barnes.

Passats els anys, en Pol ens explicarà com als 19 anys es va enamorar de la Susan, una dona de 48, i com van viure la seva gran història d’amor.

No m’atreveixo a explicar-vos què podreu trobar en aquest llibre, perquè? Perquè a mí m’ha portat a fer reflexions molt íntimes, i penso que això també us passarà a vosaltres quan el llegiu, i que per tant, us despertarà sentiments que poden ser molt diferents en cadascú de vosaltres, dependrà del moment vital en el que us trobeu, i de la vostra història. Perquè cadascuna de les nostres històries, és única… oi?

Enlloc d’explicar-vos el que he trobat en aquest llibre (m’ho reservo per a mí 😉 ) us deixo algunes de les seves frases perquè us feu una petita idea de què us hi trobareu, advertència: només són la punta de l’iceberg.

“Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc?“

“S’havia pensat que havia après moltes lliçons emocionals després d’estar amb la Susan. Però potser només eren lliçons emocionals d’estar amb ella.”

…perquè la força dels sentiments marca el grau de felicitat, oi?”

La mort lenta. Xavier Mas Craviotto.

Premi Documenta 2018

L’ Aram i la Lena són dos germans que viuen junts en un pis del barri de Sants. La tornada de la Laia, la ex parella de l’Aram, serà el detonant per donar sortida als sentiments més profunds que arrosseguen els dos germans.

No us deixeu enganyar pel títol, en aquesta novel·la hi trobareu reflexions sobre la mort, si, però també sobre molts altres sentiments: amor, instints, desitjos, que influeixen els uns en els altres i acaben barrejats.

L’autor fa ús del seu domini del llenguatge, altíssim, per crear imatges algunes bellíssimes, algunes inquietants i punyents, que no ens marxaran fàcilment del cap.

Una novel·la plena de petites joies sorprenents, molt ben pensades perquè no desconcerten al lector i estan plenament al servei de la història. Un exemple: l’estructura, es pot llegir en dos ordres diferents, el que està escrit o el cronològic.

En el jardín del ogro. Leila Slimani.

Fotografia: Sandra Lucena

La vida d’ Adèle podria ser perfecta, viu amb el seu marit i el seu fill petit en un barri benestant de París, però el seu futur dependrà de si pot controlar la seva addicció…

Poques vegades ens trobem davant una novel·la amb una lectura amable i alhora plena de detalls pertorbadors i dilemes morals. La protagonista lluita contra la seva addicció al sexe, no sabem si guanyarà la batalla, potser ni tan sols sabem quina seria la victòria.

Una novel·la visceral, on les concepcions tradicionals sobre la família, l’amor i el compromís, no surten indemnes.

La memòria de l’arbre, Tina Vallès.

Una petita gran novel·la. Petita perquè es pot llegir en un cap de setmana (hi ha qui ho ha fet d’una tirada) i gran, perquè posa en paraules sentiments que tots tenim, però no sabem descriure.

Guanyadora del Premi llibres Anagrama de Novel·la

A través del punt de vista del Jan, un nen de deu anys, vivim la història d’una família, a partir del moment que els avis deixen la seva casa de Vilaverd, per instal·lar-se a casa del Jan i els seus pares, al barri de Sant Antoni de Barcelona.

Quan expliquen al Jan que els avis vindran a viure a casa, pregunta: “Em puc posar content?” i és que el Jan ja intueix que potser no és una bona notícia. La relació de l’avi i el net serà l’element central per parlar de la memòria, els records, l’herència. Els arbres serveixen a l’avi com a metàfora per explicar al nét les respostes que potser no vol sentir, perquè el Jan pugui fer una lectura de les situacions quotidianes adient per a la seva edat. 

Una lectura plàcida, emotiva, on la natura i el pas del temps són representades per un arbre, un desmai. Una lectura de tardor.