Rewind. Juan Tallón.

charset=Ascii

Avui us recomano una novel·la que em va emocionar més d’una vegada mentre la llegia. I no perquè sigui una novel·la que busca la llagrimeta, sinó per la capacitat de l’autor de transmetre els sentiments dels diferents personatges.

El protagonista és el Paul, un estudiant que comparteix pis a Lió i que viurà un fet molt traumàtic relacionat amb els seus amics. Tot i que el fet es coneix molt aviat a la novel·la i s’esmenta en algunes ressenyes que he llegit, no us el diré, perquè penso que si jo ho hagués sabut (i per sort no era així) no hauria tingut la mateixa sensació al començar la novel·la, que em va tenir el cor en un puny des de les primeres pàgines.

Viurem amb el Paul i cinc personatges més la recontrucció del “fet”, i com a partir d’aquell moment els canvia la perspectiva de la vida, com sobreviuen, com resisteixen. Tallón té l’habilitat d’emocionar-nos sense necessitat de ser tràgic. Et manté enganxat a la lectura perquè empatitzes amb els personatges, tot i que cadascún d’ells té una manera molt diferent d’afrontar la impossibilitat de canviar el que ha passat.

Una lectura que estic segura us agradarà molt. No us la deixeu perdre!

Teoria general de l’oblit. José Eduardo Agualusa.

Edicions del Periscopi. Gener 2018.
Premi llibreter 2018
Traducció: Pere Comellas Casanova.
249 pàgines

La Ludo és una noia de divuit anys que es queda sola en un pis del centre d’Angola el dia abans de la proclamació de la independència del país. Espantada per la revolta, construeix un mur davant de la porta del seu pis, i s’hi queda confinada durant vint-i-vuit anys, amb l’única companyia del seu gos.

Vaig decidir llegir aquesta novel·la per curiositat, com s’ho fa una persona per viure sense sortir de casa tant de temps? i aquesta no és l’única curiositat que va quedar satisfeta. Perquè la Ludo està tancada a casa, però el lector no. Viurem amb ella el seu dia a dia i el pas dels anys, però també coneixerem una galeria de personatges de toa mena que acaben estant tots relacionats entre sí, i a través d’ells, la història d’Angola.

No se li pot demanar més a una novel·la que es llegeix fàcilment, en un cap de setmana. És una novel·la que a voltes és punyent, a voltes sembla que estiguis llegint un conte. I aquest contrast, la combinació de tendresa i cruesa, la galeria de personatges i la història de la Ludo, et mantenen atrapat a dins del llibre tal com la Ludo ha decidit estar-ho dins de casa seva.

Ca la Wenling Gemma Ruiz Palà

Editorial Proa
325 pàgines

Tota la història de la Wenling ens l’explica ella mateixa i també una clienta habitual, que és periodista, i comença fent un estudi de camp de tot el que hi veu, per acabar teixint una preciosa amistat.

I què descobrirem a Ca la Wenling?

Descobrirem un món de personatges que s’hi refugien una estona per sortir-ne amb una mica més de força. Una jove tossuda, una dona embarassada i molt enamorada d’un home que no té al costat, unes jubilades de Gràcia molt diferents una de l’altra i que han suportat el que, potser ara, ja no és tan suportable (espero i desitjo).

En converses que sembla aparentment només parlen de problemes quotidians, hi trobarem una ferotge crítica social i històrica, una crítica a l’educació, al colonialisme, llegirem sobre la inutilitat del racisme, de les guerres i sobretot, ens deixarà amb la clara sensació que, a la fi, són la gent senzilla la que acaba salvant la dignitat de les catàstrofes que provoquen els governs perquè deixen de tocar de peus a terra.

La campana de vidre. Sylvia Plath.

Anys 50. Nova York. L’Esther és una noia jove, una estudiant molt brillant, que vol ser escriptora i guanya una beca per ser redactora per a una revista de moda de Nova York.

Però a mesura que la vida al seu poble natal és cada cop més lluny i s’endinsa en la vida frenètica de la ciutat, comença a perdre el control: “L’habitació surava al meu voltant amb molta delicadesa, com si les cadires, les taules i les parets no volguessin pesar, per solidaritat amb la meva nova fragilitat”.

Així comença un camí cap a la bogeria, amb una duresa que va in crescendo, on les crítiques a una societat plena de dogmes no deixen lloc al dubte sobre la lluita interna que pateix la protagonista.

“No podia sofrir la idea que una dona hagués de tenir una sola vida pura, i que l’home pogués tenir dues vides: una de pura i una que no ho fos.”

Abans de llegir el següent fragment tingueu en compte que Sylvia Plath va néixer el 1932 i va morir amb només trenta anys:

” Per descomptat jo no creia en la vida després de la mort ni que una verge pogués parir ni en la Inquisició ni en la infabil·libilitat d’aquell papa amb cara de mico ni en res per l’estil”

És una novel·la que passa directament a la meva llista de millors lectures del 2020: per la seva prosa plena de detalls, per la seva capacitat de transmetre els sentiments més obscurs d’una manera clara i sensible i perquè la seva crítica social es mereix seguir vigent. Una autora imprescindible, amb una vida i una novel·la que, pel seu fort component autobiogràfic, també ho és.

El cel no és per a tothom. Marta Rojals.

Editorial Anagrama
Primera edició: setembre 2018
595 pàgines

De Marta Rojals n’he llegit totes les novel·les: i cada una d’elles m’ha agradat més que l’anterior. Si no les heu llegit us recomano molt que comenceu per la primera fins a arribar a El cel no és per a tothom.

Ens trobem davant de la història familiar de la família Costa, dels pares i dels tres germans: la Sara i l’ Eva, que són bessones, i en Pep. La filla de l’Eva ha fugit de casa, i l’Eva demana als seus germans una reunió familiar perquè l’ajudin a recuperar-la; una reunió que obrirà velles ferides.

L’Eva i la Sara sempre han tingut una relació tensa, i en Pep n’és l’etern mediador. La Sara té una gran ambició professional que l’ha portat a viatjar per tot el món. L’Ona li retreu a la Sara haver-se de fer càrrec de tot el que ella ha deixat enrere.

És una novel·la amb una complexa estructura narrativa molt ben escrita, que t’endinsa profundament en la història familiar. Una novel·la de personatges que aconsegueixes conèixer a fons, plena de rancors, complicitats, relacions profundes i complexes.

Muriel Burbery. L’elegància de l’eriçó.

Premi del llibreters francesos 2007

Una escala de veïns en un barri benestant de París. En aquest edifici hi viuen dos personatges que et roben el cor: la portera, Renée, vídua a la cinquantena, que viu amb el seu gat. És extremadament culte, autodidacta, escolta música clàssica, òpera, llegeix moltíssim, sobretot filosofia, per això trobareu en aquesta novel·la moltes reflexions filosòfiques interessants.

Però la portera està encaparrada en amagar a tothom la seva basta cultura, i ho fa d’una manera entranyable i divertida.

La segona protagonista és la Paloma, una nena de dotze anys, filla d’uns burgesos de l’edifici. És extremadament intel·ligent, no troba el seu lloc en aquest món, i ha decidit suïcidar-se el dia del seu aniversari. La portera i la Paloma es faran amigues, les dues tenen en comú que la seva gran intel·ligència les aboca a l’inconformisme i a la soledat.

Però un bon dia un misteriós home d’origen japonès s’ insta·la a l’edifici, i de sobte la vida de tots tres canviarà, donant lloc a una amistat que fuig de tots els estereotips i que desemboca en un final que no oblidareu.

El amigo. Sigrid Nunez.

Editorial Anagrama
Traducció: Mercedes Cebrián
Guanyadora del National Book Award

Aquesta història ens l’explica en primera persona una professora d’escriptura narrativa i novel·lista, que perd de forma inesperada el seu mentor i amic. Ell fa anys havia adoptat a un gos que va trobar abandonat a Central Park, i ella, tot i arriscar-se a ser desnonada (viu en un petit apartament a Manhattan que no admet animals) decideix adoptar a Apol·lo, un dogo alemany de gran tamany, ja d’edat avançada.

És una novel·la tendra i divertida. Plena de referències literàries i consells per a joves escriptors. La pèrdua del seu mentor i gran amic, faldiller, descarat, narcisista, la porta a reflexions sobre les relacions humanes i de parella, amb tocs d’humor “de todos es sabido que los cisnes se emparejan para toda la vida. Un hecho menos conocido es que a veces se ponen los cuernos”.

L’evolució de l’afecte de la protagonista per Apol·lo, l’observació que fa de les seves reaccions, de la seva forma de viure, serà l’excusa per reflexionar sobre preguntes vitals que tots ens fem.

El blues de Beale Street. James Baldwin

Edicions 1984
Traducció: Oriol Ampuero

Nova York, Harlem, anys 70. Una gran història d’amor.

La Tish és una noia de 19 anys que viu a Harlem amb la seva família, i ens explica en primera persona la seva història d’amor amb en Fonny.

“A ell no li agradaven les seves germanes i jo no tenia germans, així que cadascú va esdevenir el que li faltava a l’altre”

La Tish i en Fonny es cuiden, s’estimen, des que es coneixen a l’institut. El que comença com una amistat acaba sent un gran amor:

“Suposo que no passa gaire sovint que dues persones riguin i facin l’amor alhora, que facin l’amor perquè riuen, que riguin perquè fan l’amor. L’amor i el riure brollen de la mateixa font, però poca gent hi veu.”

Però la felicitat de la parella es capgira de cop, en Fonny és acusat injustament de violació, i quan fa tres mesos que és a la presó, la Tish s’adona que està embarassada. Llavors comença una croada desesperada de les dues famílies per aconseguir la llibertat d’en Funny.

És una novel·la que ens commou, perquè vivim la lluita de l’amor contra la cruesa de la corrupció policial i el racisme. I en aquesta lluita es contraposen els sentiments d’amor més purs que podem trobar dins els llaços familiars, parella, germans, pares… amb els sentiments de ràbia més crus que sorgeixen de la contemplació d’una gran injustícia social.

Aprendre a parlar amb les plantes, Marta Orriols.

Guanyadora del Premi Òmnium a la Miillor Novel·la de l’Any

La Paula viu a Barcelona, és neonatòloga, està acostumada a vèncer la mort, però quan perd a la seva parella en un accident, haurà de sobreviure a un doble dol inesperat.

El primer i més important que us vull dir sobre aquesta novel·la: llegiu-la. Prepareu un racó còmode i acollidor a casa, amb una bona llum per llegir però no massa estrident, una música suau de fons, una manta per si el vespre refresca, i no tingueu cap pressa. Assaboriu-la a poc a poc, deixeu que la Paula entri a formar part de la vostra vida i us acompanyi per una camí d’emocions que són el motor narratiu de la novel·la.

La Paula perd el seu marit, el Mauro, de forma sobtada, i amb ell també perd el control de la seva vida. De la seva feina a l’ hospital en fa un escut per amagar-se d’una realitat de la que no podrà fugir. La Paula s’enfada amb el món quan tothom que l’envolta li recorda els rituals imposats davant la mort, quan en realitat cap mort és igual.

El dolor no desapareix, es transforma al llarg de la novel·la. El llenguatge és molt important per a la Paula i això es reflecteix en el llenguatge de la novel·la, molt subtil i reflexiu, i que és capaç de descriure minuciosament les ambivalències que sorgeixen amb l’evolució psicològica de la Paula: les ganes de tancar-se en el dolor i alhora arrelar-se de nou a la vida, l’intent de recuperar una realitat que ja no existeix, la gran contradicció de l’oportunitat de tornar a començar a través de la mort.

La Retornada, Donatella di Pietroantonio.

Finalista del Premi Napoli i guanyadora del Premi Campiello

“Desde que fui restituida la palabra mamá estaba agazapada en mi garganta como un sapo que no saltaba fuera.”

Una nena de 13 anys que havia sigut donada en adopció, és retornada a la seva família biològica, sense cap explicació.

La primera escena de la novel·la, quan una nena adolescent corre a tancar-se al cotxe suplicant al que creia que era el seu pare que la deixi tornar a casa, ja ens fa intuir que estem davant d’una novel·la intensa i corprenedora. De la jove adolescent que ens explica la seva història en primera persona, no en sabrem el nom (una clara analogia amb el conflicte d’identitat que pateix), i passarà de viure com a filla única amb una família benestant de la ciutat, a tornar amb la seva família biològica, que fins aquell dia no sabia que existia. Una família pobra, en un poble de muntanya perdut en un paisatge tan dur com les emocions que se’ns descriuen, amb molts germans, poc menjar, poc espai i poques oportunitats de veure amb optimisme el futur.

Però el que semblava una novel·la tràgica es transforma quan l’ Adriana, la seva “nova” germana petita, l’acull amb tota la seva tendresa i li dóna allò que els adults li han negat: la possibilitat de reconstruir la seva identitat.