Boulder. Eva Baltasar.

Com ja us vaig dir amb “Permagel”, si teniu ganes d’enamorar-vos d’un llenguatge, no us la perdeu! Llegiu-la a poc a poc, gaudiu de la bellesa del text; és una novel·la curta, intensa, ideal per llegir en un cap de setmana tranquil a casa quan comença el fred.

La nostra protagonista ( i el “nostra” no és gratuït) és una dona solitària, que treballa en un vaixell mercant i no vol fer arrels enlloc, però s’enamora. El desig la fa renunciar a la seva solitud, s’hi resisteix, però finalment fa arrels a Islàndia amb el seu amor, la Samsa, i acaba acceptant el desig d’ella de ser mare.
Però la protagonista, de la que no sabrem el nom, no pot, o no vol, formar part d’una família, si la seva actitud és o no egoista, us ho deixo al vostre criteri.

Aquesta novel·la m’ha generat molts dubtes, i m’agradaria molt saber la vostra opinió: creieu que l’actitud de la Samsa davant de la maternitat empeny a la protagonista? Creieu que alguna de les dues és egoista?
.

Sukkwan Island. David Vann.

Editorial Empúries
Premi llibreter 2011
Traducció de Francesc Rovira

Avui us recomano una novel·la curta amb un dels girs més impactants que he llegit, tingueu-la a punt per quan us vinguin de gust emocions fortes.

En Jim, pare separat, decideix anar a viure durant un any a una illa salvatge al sud d’Alaska amb el seu fill Roy, de tretze anys. En Jim pensa que estant els dos completament aïllats, havent de sobreviure en condicions extremes, tindrà l’oportunitat de refer la relació amb el seu fill i recuperar el temps perdut.

A partir de l’arribada a l’illa, en David Vann comença a desplegar una tensió narrativa que no para de créixer.

Sense pràcticament adonarte’n la història t’absorveix, comences a viure amb els dos personatges en aquest paisatge de muntanyes gelades, pateixes les dificultats, sents el fred i la por.

T’angoixes, però no pots parar de llegir, perquè a mesura que avances en la lectura, t’endinses en un malson que desemboca en un gir tan punyent que necessites seguir llegint per assimilar-lo.

El monstre de la memòria. Yishai Sarid.

Traduït per Roser Lluch.

Auschwitz. L’Holocaust. Amb aquestes dues paraules ja sabem que estem davant d’un llibre que ens remourà profundament. Ho farà però, des d’un punt de vista diferent:

Un jove historiador israelià és contractat com a guia dels camps d’extermini, perquè s’ha especialitzat en els mètodes d’extermini nazis. Estudiants, directors de cinema, militars que volen organitzar homenatges, requereixen dels seus serveis. Fins i tot una empresa que vol comercialitzar un videojoc sobre l’holocaust:

“el jueu tenia la possibilitat d’esquivar temporalment la mort amb diverses opcions que havien introduït al programari“.

El temps passa, els supervivents desapareixen, i el que queda comença a assemblar-se perillosament a un parc temàtic de l’horror. La memòria pot anar per camins molt diferents, el que perdura està la nostra responsabilitat:

“Si haguessin rematat la feina i haguessin vençut, la humanitat els admiraria, els hauria dedicat monuments i hauria posat els seus noms a ciutats-jardí de l’est d’Europa, a estadis i sales de concert. Ningú furgaria als abocadors de residus humans dels boscos i aquests morts haurien quedat esborrats per sempre de la memòria.”

Us recomano aquest llibre si us voleu acostar a aquest tema tan dur amb un text que us endinsi més a la reflexió que a l’horror en sí mateix, que també hi és present (impossible evitar-ho), però en cap cas de manera gratuïta.

Un cor massa gran. Eider Rodríguez.

Premi Euskadi Literatura 2018
Traductor: Pau Joan Hernàndez

“Ella era així, estupenda. Faria que et sentissis malament, t’enfadaries perquè t’havia fet sentir malament, li engegaries alguna grolleria, li demanaries perdó per haver-li engegat una grolleria i ella es mostraria sorpresa perquè no sabria per què demanaves perdó, per, a través d’un triple salt emocional, fer-te veure que, tot i estar com un llum, també tenies dret a ser estimada per cors excepcionals com el seu.”

Aquest és un llibre de relats ple de cors. Cors que s’espatllen, que se sorprenen, que es fan companyia, que es fan mal i que es fan bé.

Són relats que podeu sentir molt propers perquè ens parlen des de la quotidianitat. Els escenaris són els nostres: la taula de la cuina, el porxo, el dormitori; les relacions també: exparelles, mares i filles, veïns. I tot i moure’s tan a prop, en el nostre dia a dia, en escenaris en què tots ens hi podem veure, no hi falten aquells girs inesperats que et congelen el somriure…

El refugi, Mick Kitson.

Angle Editorial
Octubre 2018
272 pàgines

“Jo no volia explicar a la Peppa el que m’havia fet el Robert des que tenia 10 anys perquè ella es pensava que era la millor persona del món i la més llesta i valenta i es pensava que jo ho sabia tot i la cuidava sempre i la protegia. I jo creia que si s’assabentava d’allò del Robert em veuria tova perquè li hauria d’haver arrencat la polla d’una mossegada”

La Sal i la Peppa són dues germanes de tretze i deu anys que, per motius més que justificats, fugen de casa cap a una zona boscosa d’Escòcia. Allà muntaran el seu refugi i coneixeran a l’Íngrid, una dona gran que com elles, també arrossega una dura història.

En aquesta magnífica novel·la hi trobem temes molts durs, que l’autor ha sabut tractar de forma clara, directa, però delicada. Una capacitat exclusiva dels bons escriptors.

L’Amor per la vida que mostren les joves protagonistes ens commou, i més a mida que coneixem la història dramàtica que arrosseguen. Senten un amor incondicional cap a una mare que els hi ha fallat escandalosament, un amor que a ulls dels adults podria semblar incomprensible, i per això ens fa reflexionar en perquè el pas dels anys ens minva la capacitat de perdó.

És una novel·la entretinguda, que es llegeix sense esforç però alhora transmet molts sentiments i ens provoca moltes reflexions, no es pot demanar gaire més a una primera novel·la, un autor que haurem de seguir de prop.

Permagel, Eva Baltasar.

Premi Llibreter 2018

“I llavors parlo, parlo ininterrompudament durant un minut, per evitar cap possible temptativa d’aprofundiment en el meu pilonet sentimental compostable”

Una novel·la perfecte per acomiadar-nos de la primavera.

Com el permagel, la nostra protagonista manté sobre seu una capa gelada que l’aïlla de l’exterior. És jove, viu a Barcelona, és llicenciada en Història de l’Art i aparentment ha tingut una vida còmode. Ho pot tenir tot, però pateix un buit existencial. És hedonista: busca el plaer del moment en la lectura, el sexe, el menjar… com si la felicitat continuada estigués fora del seu abast. Utilitza el sexe per aferrar-se al present, però alhora no suporta pensar que la felicitat d’algú pugui dependre d’ella, i fuig davant de qualsevol compromís. Té pulsions suïcides (tractades amb un toc còmic àcid i alhora sensible) però es nega a medicar-se perquè prefereix viure al límit, no evitar el patiment a costa de perdre moments de gaudi.

No és una novel·la per llegir-la amb presses perquè te’n perdries moltes coses. El llenguatge és exquisit, cap paraula és gratuïta, es nota molt en la bellesa del text que l’autora és poeta. Si tens ganes d’enamorar-te d’un llenguatge, no te la deixis perdre.

Una noche de invierno, Laura Kasischke

“Esa mañana se despertó tarde y lo supo: algo los había seguido a casa desde Rusia”

Aquesta primera frase de la novel·la, senzilla però alhora inquietant, és només el principi d’una espiral psicològica que t’atrapa durant tota la lectura, i no et deixa anar. Una lectura que et segueix fins i tot dies després d’haver-la acabat.

És el dia de Nadal, i tradicionalment tota la família el celebra a casa de la Holly. Però a causa d’una gran tempesta de neu, mare i filla, passaran tot el dia soles a casa. La seva relació no passa per un bon moment, i el dia no ha començat bé, s’han adormit i el pare que ha anat a buscar els avis a l’aeroport, ja no pot tornar a casa. 

Lenta però inexorablement, el clima de tensió entre mare i filla augmenta, en paral·lel a la terrible tempesta de neu de l’exterior, estan atrapades i com elles, el lector tampoc pot escapar.

Basat en una història real, Delphine de Vigan.

“Amb la distància, i en vista de la violència que més tard revestiria la nostra relació, podria estar temptada de dir que la L. va entrar a la meva vida per efracció, amb l’únic objectiu d’annexionar-se el meu territori, però seria fals.”

Novel·la guanyadora del premi Renaudot i el premi Goncourt.

La història ens l’explica en primera persona una escriptora, Delphine de Vigan (que la narradora i l’autora es diguin igual, i les coincidències amb la seva biografia, ja és en sí un joc equívoc des del principi), que després d’assolir un gran èxit inesperat amb la seva última novel·la, passa per una greu crisi que li impedeix escriure ni una sola línia. Un dia en una firma del seu llibre, coneix a la L. una dona intel·ligent i sofisticada, que treballa escrivint biografies per a gent coneguda. El mateix dia comença una amistat que des del principi esdevé inquietant, potser el lector se n’adona més aviat que la mateixa protagonista de la història, que al principi sembla que es deixa enlluernar per poder fugir dels seus propis fantasmes. El tema principal de les converses entre les dues amigues, les fronteres entre la realitat i la ficció, la pressió que exerceix la L. sobre la seva amiga perquè escrigui (les referències a Misery d’ Stephen King no són gratuïtes) semblen avançar en paral·lel a com la situació esdevé inversemblant i pertorbadora. 

Un thriller psicològic que ens porta a reflexionar si la ficció no pot acabar sent més còmode i accessible que la  nostra realitat.