Rewind. Juan Tallón.

charset=Ascii

Avui us recomano una novel·la que em va emocionar més d’una vegada mentre la llegia. I no perquè sigui una novel·la que busca la llagrimeta, sinó per la capacitat de l’autor de transmetre els sentiments dels diferents personatges.

El protagonista és el Paul, un estudiant que comparteix pis a Lió i que viurà un fet molt traumàtic relacionat amb els seus amics. Tot i que el fet es coneix molt aviat a la novel·la i s’esmenta en algunes ressenyes que he llegit, no us el diré, perquè penso que si jo ho hagués sabut (i per sort no era així) no hauria tingut la mateixa sensació al començar la novel·la, que em va tenir el cor en un puny des de les primeres pàgines.

Viurem amb el Paul i cinc personatges més la recontrucció del “fet”, i com a partir d’aquell moment els canvia la perspectiva de la vida, com sobreviuen, com resisteixen. Tallón té l’habilitat d’emocionar-nos sense necessitat de ser tràgic. Et manté enganxat a la lectura perquè empatitzes amb els personatges, tot i que cadascún d’ells té una manera molt diferent d’afrontar la impossibilitat de canviar el que ha passat.

Una lectura que estic segura us agradarà molt. No us la deixeu perdre!

Teoria general de l’oblit. José Eduardo Agualusa.

Edicions del Periscopi. Gener 2018.
Premi llibreter 2018
Traducció: Pere Comellas Casanova.
249 pàgines

La Ludo és una noia de divuit anys que es queda sola en un pis del centre d’Angola el dia abans de la proclamació de la independència del país. Espantada per la revolta, construeix un mur davant de la porta del seu pis, i s’hi queda confinada durant vint-i-vuit anys, amb l’única companyia del seu gos.

Vaig decidir llegir aquesta novel·la per curiositat, com s’ho fa una persona per viure sense sortir de casa tant de temps? i aquesta no és l’única curiositat que va quedar satisfeta. Perquè la Ludo està tancada a casa, però el lector no. Viurem amb ella el seu dia a dia i el pas dels anys, però també coneixerem una galeria de personatges de toa mena que acaben estant tots relacionats entre sí, i a través d’ells, la història d’Angola.

No se li pot demanar més a una novel·la que es llegeix fàcilment, en un cap de setmana. És una novel·la que a voltes és punyent, a voltes sembla que estiguis llegint un conte. I aquest contrast, la combinació de tendresa i cruesa, la galeria de personatges i la història de la Ludo, et mantenen atrapat a dins del llibre tal com la Ludo ha decidit estar-ho dins de casa seva.

Aigua dolça. Akwaeke Emezi.

Impactant. D’aquelles novel·les que quan les acabes necessites una bona estona per tornar a la realitat.

Dedicada “als qui tenim un peu a l’altra banda”. No és una lectura fàcil, les múltiples veus narratives t’obliguen a estar molt atenta, potser per això és una lectura tan absorvent.

L’Ada és una noia nigeriana que amb només 16 anys es trasllada als Estats Units per estudiar a la universitat. És ella en primera persona qui ens explica la seva història, o no… i és aquí on rau la seva força i originalitat.

L’Ada és posseïda des que era un fetus per una sèrie d’esperits i déus de la tradició nigeriana. Lluiten amb ella, lluiten entre ells, la cuiden, s’ajuden, la volen feliç però també se la volen endur. Ella vol viure la seva vida, definir la seva personalitat, el seu sexe, a vegades intenta fugir d’ells, d’altres costa saber qui domina a qui.

Les seves múltiples veus són els esperits? Són les expressions del seu transtorn de la personalitat? O aquesta última visió estaria limitada per la nostra cultura occidental? Una novel·la excel·lent per acostar-nos a una altra cultura.

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes. Tatiana Tîbuleac


Aquesta és la primera novel·la de l’autora, i queda clar que li haurem de seguir la pista!

Alesky és un pintor que pateix un bloqueig creatiu i el seu psiquiatre li recomana que intenti reviure l’últim estiu que va passar amb la seva mare.

“Aquella mañana en la que la odiava más que nunca mi madre cumplió 39 años. Era bajita, gorda, tonta y fea. Era la madre más inútil que ha existido jamás”

Alesky odia a la seva mare, d’una manera cruel, visceral, directa, i que et fa patir. Fins que ella li demana que passin l’estiu en una casa d’un petit poble de França. I aquí comença a evolucionar la relació.

Una relació que al principi no pots comprendre i et fa sentir molt incòmode. Però a poc a poc, subtilment, d’una manera que t’envolta sense que te n’adonis, evoluciona, fins a convertir-se en tota una altra cosa. Una novel·la plena de sentiments que abarquen un ventall inesperadament ampli.

Ca la Wenling Gemma Ruiz Palà

Editorial Proa
325 pàgines

Tota la història de la Wenling ens l’explica ella mateixa i també una clienta habitual, que és periodista, i comença fent un estudi de camp de tot el que hi veu, per acabar teixint una preciosa amistat.

I què descobrirem a Ca la Wenling?

Descobrirem un món de personatges que s’hi refugien una estona per sortir-ne amb una mica més de força. Una jove tossuda, una dona embarassada i molt enamorada d’un home que no té al costat, unes jubilades de Gràcia molt diferents una de l’altra i que han suportat el que, potser ara, ja no és tan suportable (espero i desitjo).

En converses que sembla aparentment només parlen de problemes quotidians, hi trobarem una ferotge crítica social i històrica, una crítica a l’educació, al colonialisme, llegirem sobre la inutilitat del racisme, de les guerres i sobretot, ens deixarà amb la clara sensació que, a la fi, són la gent senzilla la que acaba salvant la dignitat de les catàstrofes que provoquen els governs perquè deixen de tocar de peus a terra.

Boulder. Eva Baltasar.


Com ja us vaig dir amb “Permagel”, si teniu ganes d’enamorar-vos d’un llenguatge, no us la perdeu! Llegiu-la a poc a poc, gaudiu de la bellesa del text; és una novel·la curta, intensa, ideal per llegir en un cap de setmana tranquil a casa quan comença el fred.

La nostra protagonista ( i el “nostra” no és gratuït) és una dona solitària, que treballa en un vaixell mercant i no vol fer arrels enlloc, però s’enamora. El desig la fa renunciar a la seva solitud, s’hi resisteix, però finalment fa arrels a Islàndia amb el seu amor, la Samsa, i acaba acceptant el desig d’ella de ser mare.
Però la protagonista, de la que no sabrem el nom, no pot, o no vol, formar part d’una família, si la seva actitud és o no egoista, us ho deixo al vostre criteri.

Aquesta novel·la m’ha generat molts dubtes, i m’agradaria molt saber la vostra opinió: creieu que l’actitud de la Samsa davant de la maternitat empeny a la protagonista? Creieu que alguna de les dues és egoista?
.

Zona Zero. Núria Busquet Molist.

La Breu Edicions
Primera edició: setembre 2019

La casualitat ha fet que avui us recomani una novel·la breu de la traductora al català de Nit fidel i virtuosa de Louise Glück, escriptora nord-americana a la que acaben de concedir el Premi Nobel de Literatura.

No coneixia l’autora, però mentre conduïa vaig sentir que recomanaven aquest llibre per la ràdio (llàstima que no recordo a quin programa) i estic molt contenta d’haver-ne fet cas.

La Jane té cinquanta anys, s’ha instal·lat a Manhattan després que el seu marit l’abandonés, i està treballant a les Torres Bessones de Nova York quan el primer avió impacta contra la torre nord.

Al contrari que molts dels seus companys de feina ella se salva, i mentre torna tota empolsegada cap a casa, comença una profunda reflexió sobre la seva pròpia caiguda: “fins que la caiguda deixa de ser metafòrica i passa a ser real, no es pot començar a netejar. Netejar és fonamental, si no es neteja abans, no es pot començar a reconstruir res.”

Al llarg de la novel·la veiem com el dol de la Jane per la seva vida anterior discorre paral·lel al desenrunament de la zona zero, i també trobem intercalades una sèrie d’escenes curtes, instantànies a manera de quadres, que ens descriuen minuciosament com diferents persones van viure aquell dia.

Per mi aquesta novel·la ha estat tot un descobriment i espero que també ho sigui per vosaltres. Tan de bo em feu cas, com en vaig fer jo de la recomanació, perquè estic segura que no us en penedireu.

Sukkwan Island. David Vann.

Editorial Empúries
Premi llibreter 2011
Traducció de Francesc Rovira

Avui us recomano una novel·la curta amb un dels girs més impactants que he llegit, tingueu-la a punt per quan us vinguin de gust emocions fortes.

En Jim, pare separat, decideix anar a viure durant un any a una illa salvatge al sud d’Alaska amb el seu fill Roy, de tretze anys. En Jim pensa que estant els dos completament aïllats, havent de sobreviure en condicions extremes, tindrà l’oportunitat de refer la relació amb el seu fill i recuperar el temps perdut.

A partir de l’arribada a l’illa, en David Vann comença a desplegar una tensió narrativa que no para de créixer.

Sense pràcticament adonarte’n la història t’absorveix, comences a viure amb els dos personatges en aquest paisatge de muntanyes gelades, pateixes les dificultats, sents el fred i la por.

T’angoixes, però no pots parar de llegir, perquè a mesura que avances en la lectura, t’endinses en un malson que desemboca en un gir tan punyent que necessites seguir llegint per assimilar-lo.

El monstre de la memòria. Yishai Sarid.

Traduït per Roser Lluch.

Auschwitz. L’Holocaust. Amb aquestes dues paraules ja sabem que estem davant d’un llibre que ens remourà profundament. Ho farà però, des d’un punt de vista diferent:

Un jove historiador israelià és contractat com a guia dels camps d’extermini, perquè s’ha especialitzat en els mètodes d’extermini nazis. Estudiants, directors de cinema, militars que volen organitzar homenatges, requereixen dels seus serveis. Fins i tot una empresa que vol comercialitzar un videojoc sobre l’holocaust:

“el jueu tenia la possibilitat d’esquivar temporalment la mort amb diverses opcions que havien introduït al programari“.

El temps passa, els supervivents desapareixen, i el que queda comença a assemblar-se perillosament a un parc temàtic de l’horror. La memòria pot anar per camins molt diferents, el que perdura està la nostra responsabilitat:

Si haguessin rematat la feina i haguessin vençut, la humanitat els admiraria, els hauria dedicat monuments i hauria posat els seus noms a ciutats-jardí de l’est d’Europa, a estadis i sales de concert. Ningú furgaria als abocadors de residus humans dels boscos i aquests morts haurien quedat esborrats per sempre de la memòria.”

Us recomano aquest llibre si us voleu acostar a aquest tema tan dur amb un text que us endinsi més a la reflexió que a l’horror en sí mateix, que també hi és present (impossible evitar-ho), però en cap cas de manera gratuïta.

La campana de vidre. Sylvia Plath.

Anys 50. Nova York. L’Esther és una noia jove, una estudiant molt brillant, que vol ser escriptora i guanya una beca per ser redactora per a una revista de moda de Nova York.

Però a mesura que la vida al seu poble natal és cada cop més lluny i s’endinsa en la vida frenètica de la ciutat, comença a perdre el control: “L’habitació surava al meu voltant amb molta delicadesa, com si les cadires, les taules i les parets no volguessin pesar, per solidaritat amb la meva nova fragilitat”.

Així comença un camí cap a la bogeria, amb una duresa que va in crescendo, on les crítiques a una societat plena de dogmes no deixen lloc al dubte sobre la lluita interna que pateix la protagonista.

No podia sofrir la idea que una dona hagués de tenir una sola vida pura, i que l’home pogués tenir dues vides: una de pura i una que no ho fos.”

Abans de llegir el següent fragment tingueu en compte que Sylvia Plath va néixer el 1932 i va morir amb només trenta anys:

” Per descomptat jo no creia en la vida després de la mort ni que una verge pogués parir ni en la Inquisició ni en la infabil·libilitat d’aquell papa amb cara de mico ni en res per l’estil”

És una novel·la que passa directament a la meva llista de millors lectures del 2020: per la seva prosa plena de detalls, per la seva capacitat de transmetre els sentiments més obscurs d’una manera clara i sensible i perquè la seva crítica social es mereix seguir vigent. Una autora imprescindible, amb una vida i una novel·la que, pel seu fort component autobiogràfic, també ho és.