El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes. Tatiana Tîbuleac

Aquesta és la primera novel·la de l’autora, i queda clar que li haurem de seguir la pista!

Alesky és un pintor que pateix un bloqueig creatiu i el seu psiquiatre li recomana que intenti reviure l’últim estiu que va passar amb la seva mare.

“Aquella mañana en la que la odiava más que nunca mi madre cumplió 39 años. Era bajita, gorda, tonta y fea. Era la madre más inútil que ha existido jamás”

Alesky odia a la seva mare, d’una manera cruel, visceral, directa, i que et fa patir. Fins que ella li demana que passin l’estiu en una casa d’un petit poble de França. I aquí comença a evolucionar la relació.

Una relació que al principi no pots comprendre i et fa sentir molt incòmode. Però a poc a poc, subtilment, d’una manera que t’envolta sense que te n’adonis, evoluciona, fins a convertir-se en tota una altra cosa. Una novel·la plena de sentiments que abarquen un ventall inesperadament ampli.

La campana de vidre. Sylvia Plath.

Anys 50. Nova York. L’Esther és una noia jove, una estudiant molt brillant, que vol ser escriptora i guanya una beca per ser redactora per a una revista de moda de Nova York.

Però a mesura que la vida al seu poble natal és cada cop més lluny i s’endinsa en la vida frenètica de la ciutat, comença a perdre el control: “L’habitació surava al meu voltant amb molta delicadesa, com si les cadires, les taules i les parets no volguessin pesar, per solidaritat amb la meva nova fragilitat”.

Així comença un camí cap a la bogeria, amb una duresa que va in crescendo, on les crítiques a una societat plena de dogmes no deixen lloc al dubte sobre la lluita interna que pateix la protagonista.

“No podia sofrir la idea que una dona hagués de tenir una sola vida pura, i que l’home pogués tenir dues vides: una de pura i una que no ho fos.”

Abans de llegir el següent fragment tingueu en compte que Sylvia Plath va néixer el 1932 i va morir amb només trenta anys:

” Per descomptat jo no creia en la vida després de la mort ni que una verge pogués parir ni en la Inquisició ni en la infabil·libilitat d’aquell papa amb cara de mico ni en res per l’estil”

És una novel·la que passa directament a la meva llista de millors lectures del 2020: per la seva prosa plena de detalls, per la seva capacitat de transmetre els sentiments més obscurs d’una manera clara i sensible i perquè la seva crítica social es mereix seguir vigent. Una autora imprescindible, amb una vida i una novel·la que, pel seu fort component autobiogràfic, també ho és.