El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes. Tatiana Tîbuleac

Aquesta és la primera novel·la de l’autora, i queda clar que li haurem de seguir la pista!

Alesky és un pintor que pateix un bloqueig creatiu i el seu psiquiatre li recomana que intenti reviure l’últim estiu que va passar amb la seva mare.

“Aquella mañana en la que la odiava más que nunca mi madre cumplió 39 años. Era bajita, gorda, tonta y fea. Era la madre más inútil que ha existido jamás”

Alesky odia a la seva mare, d’una manera cruel, visceral, directa, i que et fa patir. Fins que ella li demana que passin l’estiu en una casa d’un petit poble de França. I aquí comença a evolucionar la relació.

Una relació que al principi no pots comprendre i et fa sentir molt incòmode. Però a poc a poc, subtilment, d’una manera que t’envolta sense que te n’adonis, evoluciona, fins a convertir-se en tota una altra cosa. Una novel·la plena de sentiments que abarquen un ventall inesperadament ampli.

La campana de vidre. Sylvia Plath.

Anys 50. Nova York. L’Esther és una noia jove, una estudiant molt brillant, que vol ser escriptora i guanya una beca per ser redactora per a una revista de moda de Nova York.

Però a mesura que la vida al seu poble natal és cada cop més lluny i s’endinsa en la vida frenètica de la ciutat, comença a perdre el control: “L’habitació surava al meu voltant amb molta delicadesa, com si les cadires, les taules i les parets no volguessin pesar, per solidaritat amb la meva nova fragilitat”.

Així comença un camí cap a la bogeria, amb una duresa que va in crescendo, on les crítiques a una societat plena de dogmes no deixen lloc al dubte sobre la lluita interna que pateix la protagonista.

“No podia sofrir la idea que una dona hagués de tenir una sola vida pura, i que l’home pogués tenir dues vides: una de pura i una que no ho fos.”

Abans de llegir el següent fragment tingueu en compte que Sylvia Plath va néixer el 1932 i va morir amb només trenta anys:

” Per descomptat jo no creia en la vida després de la mort ni que una verge pogués parir ni en la Inquisició ni en la infabil·libilitat d’aquell papa amb cara de mico ni en res per l’estil”

És una novel·la que passa directament a la meva llista de millors lectures del 2020: per la seva prosa plena de detalls, per la seva capacitat de transmetre els sentiments més obscurs d’una manera clara i sensible i perquè la seva crítica social es mereix seguir vigent. Una autora imprescindible, amb una vida i una novel·la que, pel seu fort component autobiogràfic, també ho és.

Tardor. Ali Smith.

Tardor és el primer llibre d’un quartet estacional, i no podia començar millor.

Anglaterra, just després del referèndum del Brèxit. L’Elisabeth ens explica en primera persona els seus anhels, les seves inquietuds, no defuig la crua realitat alhora que deixa sempre un lloc per a l’esperança.

Elisabeth ens parla de les seves relacions, una entranyable amistat amb el seu veí, molt més gran que ella, serveix de fons per a un elogi de les llargues amistats i les relacions afectives. Alhora però també ens trobem amb crítiques ferotges a l’actuació dels governs: “Alguns cossos són de criatures molt petites. S’ajup a la vora d’un home inflat que té un nen, un nadó, de fet, dins la jaqueta tancada amb la cremallera, la boca oberta, bavejant mar, el cap recolzat al pit inflat de l’home. Més amunt de la platja hi ha més gent. Són humans, com els de la riba, però aquests són vius, estan protegits per para-sols. Fan vacances una mica més amunt dels morts de la riba”

No és una novel·la clàssica, la narració es mou entre el somni i la realitat, però Ali Smith ho sap fer molt bé, sempre tens la sensació que et porta de la mà, saps que mai et perdràs del tot, i això et permet deixar-te anar i gaudir de la lectura sabent que sempre arribaràs a bon port.

Embassament 13. Jon McGregor.

Una noia de tretze anys ha desaparegut en un petit poble d’ Anglaterra. Però no us penseu que ens trobem només davant d’una novel·la negra, perquè el llibre que tenim entre les mans és molt més que això.

La desaparició de la noia serà el fil conductor per l’aparició de moltes altres vides, molts personatges, que conformen un poble que poc a poc comença a formar part de la teva pròpia vida.

És d’aquelles poques novel·les que aconsegueixen fer-te sentir que en formes part, que ets un personatge més. Passeges pel poble al costat dels seus habitants, prens una cervesa al bar i sents el pas del temps i de les estacions. Creieu-me si us dic que quan passejo ara pel meu poble, ho faig amb molta més consciència i em fixo amb detalls que abans em passaven per alt!

És una novel·la diferent, original, plàcida però alhora intensa. Difícil de classificar, millor llegeix-la i ho entendràs…

La mort lenta. Xavier Mas Craviotto.

Premi Documenta 2018

L’ Aram i la Lena són dos germans que viuen junts en un pis del barri de Sants. La tornada de la Laia, la ex parella de l’Aram, serà el detonant per donar sortida als sentiments més profunds que arrosseguen els dos germans.

No us deixeu enganyar pel títol, en aquesta novel·la hi trobareu reflexions sobre la mort, si, però també sobre molts altres sentiments: amor, instints, desitjos, que influeixen els uns en els altres i acaben barrejats.

L’autor fa ús del seu domini del llenguatge, altíssim, per crear imatges algunes bellíssimes, algunes inquietants i punyents, que no ens marxaran fàcilment del cap.

Una novel·la plena de petites joies sorprenents, molt ben pensades perquè no desconcerten al lector i estan plenament al servei de la història. Un exemple: l’estructura, es pot llegir en dos ordres diferents, el que està escrit o el cronològic.

Visc, i visc, i visc. Maggie O’Farrell.

En aquesta autobiografia l’autora explica tretze vegades en les que ha estat a punt de morir.

No sé vosaltres però a mí em va entrar immediatament la curiositat. I què em vaig trobar? Doncs un llibre meravellosament escrit, que sens dubte ja ha passat a formar part dels meus imprescindibles.

És un llibre amb moments molt durs, però que alhora ens ajuda a valorar la vida a través de la seva fragilitat. Un llibre vital, amb una energia contagiosa que parlant de la mort us transmetrà unes ganes boges de viure.

El refugi, Mick Kitson.

Angle Editorial
Octubre 2018
272 pàgines

“Jo no volia explicar a la Peppa el que m’havia fet el Robert des que tenia 10 anys perquè ella es pensava que era la millor persona del món i la més llesta i valenta i es pensava que jo ho sabia tot i la cuidava sempre i la protegia. I jo creia que si s’assabentava d’allò del Robert em veuria tova perquè li hauria d’haver arrencat la polla d’una mossegada”

La Sal i la Peppa són dues germanes de tretze i deu anys que, per motius més que justificats, fugen de casa cap a una zona boscosa d’Escòcia. Allà muntaran el seu refugi i coneixeran a l’Íngrid, una dona gran que com elles, també arrossega una dura història.

En aquesta magnífica novel·la hi trobem temes molts durs, que l’autor ha sabut tractar de forma clara, directa, però delicada. Una capacitat exclusiva dels bons escriptors.

L’Amor per la vida que mostren les joves protagonistes ens commou, i més a mida que coneixem la història dramàtica que arrosseguen. Senten un amor incondicional cap a una mare que els hi ha fallat escandalosament, un amor que a ulls dels adults podria semblar incomprensible, i per això ens fa reflexionar en perquè el pas dels anys ens minva la capacitat de perdó.

És una novel·la entretinguda, que es llegeix sense esforç però alhora transmet molts sentiments i ens provoca moltes reflexions, no es pot demanar gaire més a una primera novel·la, un autor que haurem de seguir de prop.

Permagel, Eva Baltasar.

Premi Llibreter 2018

“I llavors parlo, parlo ininterrompudament durant un minut, per evitar cap possible temptativa d’aprofundiment en el meu pilonet sentimental compostable”

Una novel·la perfecte per acomiadar-nos de la primavera.

Com el permagel, la nostra protagonista manté sobre seu una capa gelada que l’aïlla de l’exterior. És jove, viu a Barcelona, és llicenciada en Història de l’Art i aparentment ha tingut una vida còmode. Ho pot tenir tot, però pateix un buit existencial. És hedonista: busca el plaer del moment en la lectura, el sexe, el menjar… com si la felicitat continuada estigués fora del seu abast. Utilitza el sexe per aferrar-se al present, però alhora no suporta pensar que la felicitat d’algú pugui dependre d’ella, i fuig davant de qualsevol compromís. Té pulsions suïcides (tractades amb un toc còmic àcid i alhora sensible) però es nega a medicar-se perquè prefereix viure al límit, no evitar el patiment a costa de perdre moments de gaudi.

No és una novel·la per llegir-la amb presses perquè te’n perdries moltes coses. El llenguatge és exquisit, cap paraula és gratuïta, es nota molt en la bellesa del text que l’autora és poeta. Si tens ganes d’enamorar-te d’un llenguatge, no te la deixis perdre.

Aprendre a parlar amb les plantes, Marta Orriols.

Guanyadora del Premi Òmnium a la Miillor Novel·la de l’Any

La Paula viu a Barcelona, és neonatòloga, està acostumada a vèncer la mort, però quan perd a la seva parella en un accident, haurà de sobreviure a un doble dol inesperat.

El primer i més important que us vull dir sobre aquesta novel·la: llegiu-la. Prepareu un racó còmode i acollidor a casa, amb una bona llum per llegir però no massa estrident, una música suau de fons, una manta per si el vespre refresca, i no tingueu cap pressa. Assaboriu-la a poc a poc, deixeu que la Paula entri a formar part de la vostra vida i us acompanyi per una camí d’emocions que són el motor narratiu de la novel·la.

La Paula perd el seu marit, el Mauro, de forma sobtada, i amb ell també perd el control de la seva vida. De la seva feina a l’ hospital en fa un escut per amagar-se d’una realitat de la que no podrà fugir. La Paula s’enfada amb el món quan tothom que l’envolta li recorda els rituals imposats davant la mort, quan en realitat cap mort és igual.

El dolor no desapareix, es transforma al llarg de la novel·la. El llenguatge és molt important per a la Paula i això es reflecteix en el llenguatge de la novel·la, molt subtil i reflexiu, i que és capaç de descriure minuciosament les ambivalències que sorgeixen amb l’evolució psicològica de la Paula: les ganes de tancar-se en el dolor i alhora arrelar-se de nou a la vida, l’intent de recuperar una realitat que ja no existeix, la gran contradicció de l’oportunitat de tornar a començar a través de la mort.