“I llavors parlo, parlo ininterrompudament durant un minut, per evitar cap possible temptativa d’aprofundiment en el meu pilonet sentimental compostable”
Una novel·la perfecte per acomiadar-nos de la primavera.
Com el permagel, la nostra protagonista manté sobre seu una capa gelada que l’aïlla de l’exterior. És jove, viu a Barcelona, és llicenciada en Història de l’Art i aparentment ha tingut una vida còmode. Ho pot tenir tot, però pateix un buit existencial. És hedonista: busca el plaer del moment en la lectura, el sexe, el menjar… com si la felicitat continuada estigués fora del seu abast. Utilitza el sexe per aferrar-se al present, però alhora no suporta pensar que la felicitat d’algú pugui dependre d’ella, i fuig davant de qualsevol compromís. Té pulsions suïcides (tractades amb un toc còmic àcid i alhora sensible) però es nega a medicar-se perquè prefereix viure al límit, no evitar el patiment a costa de perdre moments de gaudi.
No és una novel·la per llegir-la amb presses perquè te’n perdries moltes coses. El llenguatge és exquisit, cap paraula és gratuïta, es nota molt en la bellesa del text que l’autora és poeta. Si tens ganes d’enamorar-te d’un llenguatge, no te la deixis perdre.
Vidallibre 